Aquesta especialitat comprèn des de una extracció dental, fins a la col·locació de pròtesi integrades a l’os.

Com substituir la dent o dents perdudes? Cap opció és bona, ja que totes tenen avantatges i inconvenients, però el que sí està clar és que el que no s'ha de fer és deixar el buit de la dent perduda, ja que això portaria la pèrdua de la integritat dentària.

- Tenim tres opcions:

1. Un aparell removible de plàstic: no és molt car, és bastant innocu, però és incòmode, fràgil, altera les peces on es dóna suport, i pot ser en molts casos causant d'alteracions a nivell emocional
2. Un pont: és més estètic, més còmode, més durador, no té implicacions emocionals, però hem de desgastar les dents sanes adjacents, i en cas de ser un pont de diverses peces és necessari haver d'afegir un reforç metàl·lic, amb la consegüent introducció de metalls en boca.
3. Els implants: precisen un testat previ del titani sobre el cos del pacient, realitzant un exhaustiu estudi de les connexions que té la zona a implantar sobre meridians, òrgans i emocions, comprovant el llindar de tolerància de la persona a tractar i valorant sobretot el fort component emocional que pot produir sobre el pacient la necessitat de viure amb un aparell removible de per vida, la col·locació d'un implant pot ser la solució perfecta per a la substitució d'una peça perduda.

Els implants són fixacions de titani que es col·loquen i s’osteointegren
a l'os maxil·lar o mandibular per tal de substituir les arrels de les dents
perdudes, així ens permet reemplaçar la dent natural per una peça
artificial que es fixa sobre aquesta "arrel" de titani amb una corona.
Els implants osteointegrats no tenen bona fama en els consultoris de
medicines alternatives, com solució a una pèrdua dental, però en moltes
ocasions, sobretot quan aquesta falta dental és en els sectors posteriors,
sí pot ser la menys dolenta.

El titani és un metall de transició de color gris plata, és el quart metall estructural més abundant en la superfície terrestre i té alta resistència a la corrosió, a l'oxidació i posseeix, gran resistència mecànica, no és molt bon conductor de la calor ni de la electricitat, i sembla ser biocompatible, ja que els teixits de l'organisme toleren la seva presència sense que s'hagin observat reaccions al·lèrgiques del sistema immunitari. Està catalogat per l'Agència Internacional per a la Investigació del Càncer (AIIC) com a material no cancerigen, i se'l considera metall de nul toxicitat.

Per a molts dentistes holístics els implants són perjudicials, però nosaltres creiem que en la gran majoria dels casos no ho són, ja que les seves característiques s'acosten força al que es pot considerar "material biocompatible". Recordem que només el que portem de fàbrica és totalment biocompatible, i fins la pròtesi plàstica més lleugera té els seus inconvenients. No hi ha dubte que la introducció a l’os d'un cargol metàl.lic sembla agressiu, però recordem que no s'oxida, no es corroeix, no és bon conductor d'electricitat, no és tòxic, i a més no presenta alteracions del sistema immunitari.

La col·locació de l'implant és una intervenció ambulatòria, a la consulta dental i mitjançant anestèsia local i només sol ocasionar molèsties la ferida a la geniva durant el procés de cicatrització. És fonamental observar una escrupolosa higiene per evitar sobreinfeccions de la geniva i si és necessari es prescriuen antibiòtics per seguretat, o, simplement s'estimula el sistema immunològic del pacient. En els casos de grans intervencions, com elevacions del si maxil·lar o empelts, apareix freqüentment inflor durant els primers dies, si bé no és dolorosa i permet fer vida normal. Es poden col·locar en els joves un cop completat el desenvolupament, normalment a partir dels setze anys en les dones i divuit en els homes.

Les pròtesis es poden col·locar després de dos mesos d'espera un cop realitzada la cirurgia.

Altres implants poden requerir un temps de osteointegració de fins a quatre mesos, i en alguns casos específics es pot optar per la càrrega immediata.

Si l’òrgan relacionat amb la zona on s’ha de posar l’implant presenta malalties o simptomatologia específica, seria una contraindicació per col·locar-lo. Com a contraindicacions absolutes, podem destacar malalties greus que influeixin en el metabolisme de l'os, infeccions específiques, tumors malignes que afectin a l'os, o radioteràpia en grans dosis. L’hàbit de fumar empitjora el pronòstic i influeix negativament en la osteointegració.

És important dir que els implants no provoquen rebuig en l'organisme, només pot passar que fracassi l'osteointegració, i quan això passa, s’ha de tornar a col·locar un altre per substituir-lo.

Poden haver riscos com a qualsevol intervenció odontològica, com per exemple la pèrdua de sensibilitat a la zona anestesiada si es toca o es secciona algun nervi, que pot ser temporal o permanent.

En casos on hi ha poc os, es pot recórrer a elevacions del si maxil·lar i empelts que poden ser autòlegs (propis del pacient) o d'altres tipus, amb un percentatge d'èxits elevadíssim. Afortunadament són raríssims els casos en què un pacient que vol ser rehabilitat no pot ser-ho. El camp de la regeneració òssia és sense cap mena de dubte un dels principals avenços en la implantologia dels últims anys.
Cirurgia bucal
Fiolosofia OSICSServeis odontològicsServeis complementarisEt recomanemOSICS 2.0

Create a free web site at www.plisweb.com